
Finalment, ahir va tenir lloc l’acord entre la patronal CEOE i els sindicats espanyols CCOO i UGT en el qual es plasmen els desitjos de l’empresariat i se certifica més precarietat per a les classes treballadores. Les tesis segons les quals calia avançar cap a la moderació salarial s’han imposat i l’acord entre els agents socials espanyols s’ha plasmat en increments salarials de fins a l’1%, per aquest 2010, d’entre l’1% i el 2%, per al 2011, i d’entre l’1,5% i el 2,5%, per al 2012.
Per començar, aquest 2010, un increment inferior a l’1% ja farà perdre poder adquisitiu als treballadors i les treballadores de Catalunya, ja que la inflació del 2009 fou de l’1,2%, i, depenent de com es plasmi, probablement també quedaran afectades les persones assalariades del País Valencià i les Illes Balears i Pitiüses, on la inflació se situà en el 0,8%. Tanmateix, el que és realment greu és que els sindicats espanyols hagin comprat la tesi segons la qual el problema són els salaris dels treballadors i les treballadores, un argument que no té cap sentit i que tan sols pretén que els i les de sempre seguim pagant el pes d’una crisi que no hem provocat. Tal com demostren diversos estudis, els salaris de l’Estat espanyol són un 20% inferiors als de la mitjana de la Unió Europea, mentre que, a diferència del que va ocórrer a la gran majoria dels estats membres, a l’Estat espanyol el poder adquisitiu s’ha reduït en els últims 10 anys, i no una xifra menyspreable, sinó un 7%.
Igualment, cal recordar que, any rere any, els acords d’increments salarials pactats a nivell estatal per sindicats i patronal espanyols s’ha situat en el 2%, quan la inflació acostumava a pujar un o dos punts més, sense que hi hagués cap eina en la majoria dels convenis que permetés corregir la pèrdua de poder adquisitiu que això comportava. Per contra, en el primer any en què la inflació és inferior al 2%, els mateixos agents corren a pactar increments salarials inferiors. Aquesta victòria continuada de la patronal i aquests regals gratuïts dels sindicats espanyols ha comportat, entre altres qüestions, que el pes de les rendes del treball respecte el total de la riquesa estatal s'hagin reduït del 70% al 60%, en tan sols 15 anys.
Finalment, també cal destacar que, malgrat els increments pactats pel 2011 i el 2012 són totalment insuficients, ningú garanteix que aquests es compleixin, i molt menys que es faci pel barem alt. De fet, bona part dels conflictes del 2009 no es devien a acords que no es tancaven, sinó a convenis i acords firmats que la patronal no volia aplicar. Els pactes i les lleis, doncs, són d’obligat compliment tan sols pels treballadors i les treballadores, mentre que representa que l’empresariat els pot ignorar davant qualsevol problema.
Des de la Intersindical-CSC, insistim en què la moderació salarial no és només una nova derrota de les classes treballadores i una precarització més afegida amb l’excusa de la crisi, sinó una mesura contraproduent per sortir d’aquesta, atès que un dels factors principals que l’han provocat ha estat la manca de poder adquisitiu d’una majoria de la població que, ni tan sols amb una ajuda excessiva del crèdit, podia consumir tota la producció que el mercat li oferia. El repartiment del treball i la riquesa, doncs, són condicions necessàries per avançar cap a la justícia social, però també per sortir de la crisi i avançar cap a un model d’economia veritablement sostenible, i qualsevol increment salarial inferior al 2% per enguany ens enquistarà encara més en la situació actual.



