JORNADA I DISSABTES
En el dia d’ahir, empresa i representació sindical ens vam tornar a reunir per tractar el tema de la jornada i dissabtes en una trobada en la que tampoc no es va tancar cap acord, però en la que les parts van presentar algunes variants en les seves postures inicials i van introduir nous elements en la negociació.
En al darrera reunió els sindicats vam rebutjar la proposta del Banc de tancar un acord en base a dues tardes setmanals a canvi de dissabtes. Malgrat que el Banc es va negar en rodó a contemplar cap mena d’acord que impliqués una reducció de jornada, CCOO es va mostrar oberta a un possible pacte a canvi d’una tarda. A la Intersindical CSC ens manteníem ferms en la defensa de la jornada continuada i no contemplàvem la negociació d’una tarda si el Banc no acceptava una reducció de jornada.
En la sessió d’ahir CCOO va obrir el foc fent un pas enrere i posicionant-se a favor d’un pacte que no trenqués la jornada continuada, alineant-se doncs al costat de la Intersindical CSC en una postura que des de la nostra secció sindical no havíem abandonat mai. D’altra banda, l’empresa va quantificar en quatre les hores que considera productives i per tan a recuperar a compte d’un dissabte. Amb això i per primera vegada, el Banc contempla implícitament la reducció de jornada. L’empresa va recalcar que no te un interès especial en trencar la jornada continuada però que el que no vol de cap manera és perdre competitivitat davant altres entitats del sector que puguin fer el pas d’obrir a les tardes.
En aquesta tessitura i davant les enormes expectatives que genera aquest tema pel desig amplament majoritari de la plantilla de començar a lliurar tots els dissabtes, des de la Intersindical CSC vam plantejar desbloquejar la situació en base a una tarda setmanal de tres hores a realitzar únicament durant els sis mesos de l'actual període hivernal, més una bossa d’una hora setmanal generada també únicament durant aquest període i a recuperar de forma negociada entre empresa i treballador. Addicionalment, vam condicionar un possible pacte en aquests termes a la inclusió innegociable d’una clàusula en la que de forma específica el Banc garantís el retorn immediat a una jornada continuada en el moment en que la competència tanqués qualsevol mena d’acord que respectés aquesta jornada continuada. El Banc no es va mostrar contrari a considerar aquesta proposta però davant les noves perspectives obertes i la necessitat de les parts de fer un recés per la reflexió, es va donar per acabada la reunió, quedant fixada la propera trobada pel dia 29 d’octubre.
Des de la Intersindical-CSC us mantindrem informats alhora que una vegada més us demanem que no dubteu en contactar amb nosaltres a través dels nostres delegats o bé contestant aquest mateix missatge, per tal de fer-nos arribar les vostres inquietuds, dubtes o suggeriments al voltant d’un acord que, de forma especial, ha de ser negociat amb la participació de tots.
ORDINADOR PORTÀTIL
Tal i com tots ja sabeu, després d’una tasca d’investigació, informació i denúncia duta a terme de forma exclusiva des d’aquesta secció sindical, sobre uns defectes de fabricació en els ordinadors portàtils que el Banc ens va regalar amb motiu del 125 aniversari, hem aconseguit que l’empresa forci HP a ampliar el període de garantia fins el 30 d’abril de 2010.
El Banc ens va comunicar ahir que properament obrirà un vincle en forma d’adreça electrònica a la intranet per tramitar totes les reparacions que puguin demanar els empleats. Feta la petició, HP es farà càrrec de les reparacions amb recollida i entrega dels ordinadors en el domicili dels treballadors.
dissabte, 17 / octubre / 2009
dijous, 8 / octubre / 2009
DISSABTES: COMPÀS D’ESPERA
Empresa i Sindicats ens vam reunir el passat dia 1 per tractar, novament, el tema de la jornada i l'eventual lliurança dels dissabtes en una segona trobada que va concloure sense acord, però que, si més no, va servir perquè el Banc definís de forma clara la seva posició i, en definitiva, "posés preu als dissabtes".
Fins ara, l’empresa havia atès consultes relatives a la lliurança dels dissabtes expressant que ho feia en atenció a la representació sindical, però deixant en tot moment clar que no era un tema que fos del seu interès, tota vegada que per a ells els dissabtes són rendibles i el tancament no era plantejable.
En aquesta ocasió, l’empresa va abordar la reunió oferint el tancament immediat d’un acord que consistia a canviar els dissabtes per dues tardes entre setmana. Els sindicats vam considerar que aquesta proposta era inacceptable.
L’empresa segueix apropant-se al tema considerant-lo una reivindicació i possible concessió a la plantilla i no una mesura de la qual pugui treure benefici en forma de reducció de costos. Continua, doncs, donant la sensació que l’empresa prefereix suportar la ruïna econòmica dels dissabtes, amb l’objectiu de poder continuar "jugant" amb la voluntat manifesta de la plantilla de lliurar dissabtes i acabar obtenint el màxim rèdit d’un possible pacte.
Durant la reunió, van ser inevitables les al•lusions a altres negociacions tancades o en curs en altres entitats. El referent per a la Intersindical-CSC continua sent el pacte tancat al Banco de Santander, que permet a l’entitat reduir costos conservant el còmput total d’hores de treball anual i que dóna validesa i vigència a la jornada continuada i la lliurança de tots els dissabtes. El Banc es va negar en rodó a acceptar l’acord del Santander com a punt de partida i va al•legar que per tal de mantenir la seva competitivitat havia de romandre alerta a la resta de moviments del sector, ja que, segons les seves pròpies paraules, no volen perdre pistonada comercial davant qualsevol entitat que faci el pas d’obrir a les tardes. En aquest sentit, l’empresa va fer menció a la negociació vigent al BBVA, en la qual, suposadament, s’estaria estrenyent el cercle al voltant de la possibilitat de tancar tots els dissabtes a canvi d’una tarda.
El problema, per ni tan sols tractar un possible acord a canvi d’una tarda, es troba en el fet que, d’entrada, resulta inviable acceptar la realització d’una tarda setmanal de cinc hores i mitja per recuperar cada dissabte durant el que ara considerem "període hivernal". El Banc dinamita, fins i tot, un possible apropament en aquest sentit advertint que no contempla la reducció de jornada en ni un sol minut. En el cas del BBVA, aquesta reducció de jornada ja es va dur a terme amb la fusió amb Argentària, moment a partir del qual tots els empleats de l’entitat van passar a treballar només un de cada dos dissabtes. En aquesta tessitura, els empleats del BBVA només han de recuperar un dissabte cada dues setmanes, i això, d’entrada, desbloqueja un possible acord a canvi d’una tarda setmanal.
A la Intersindical-CSC ens mantenim ferms en la posició de defensar la jornada continuada perquè considerem, com s’ha demostrat al cas del Santander, que és possible un acord beneficiós per a ambdues parts que no suposi la pèrdua del que sempre ha estat una de les senyes d’identitat del sector. Malgrat això, també volem ser especialment sensibles amb l'interès dels empleats en una qüestió que sempre ha inquietat la plantilla. Volem, més que mai, que el nostre posicionament sigui el del conjunt de la plantilla. Per aquesta raó, no tanquem la porta a cap possibilitat.
La propera reunió està prevista per al dia 16 d’octubre. Des de la Intersindical-CSC us mantindrem informats i alhora us convidem a què traslladeu als nostres delegats tots els vostres dubtes i inquietuds, així com també a què els manifesteu els vostres posicionaments.
Fins ara, l’empresa havia atès consultes relatives a la lliurança dels dissabtes expressant que ho feia en atenció a la representació sindical, però deixant en tot moment clar que no era un tema que fos del seu interès, tota vegada que per a ells els dissabtes són rendibles i el tancament no era plantejable.
En aquesta ocasió, l’empresa va abordar la reunió oferint el tancament immediat d’un acord que consistia a canviar els dissabtes per dues tardes entre setmana. Els sindicats vam considerar que aquesta proposta era inacceptable.
L’empresa segueix apropant-se al tema considerant-lo una reivindicació i possible concessió a la plantilla i no una mesura de la qual pugui treure benefici en forma de reducció de costos. Continua, doncs, donant la sensació que l’empresa prefereix suportar la ruïna econòmica dels dissabtes, amb l’objectiu de poder continuar "jugant" amb la voluntat manifesta de la plantilla de lliurar dissabtes i acabar obtenint el màxim rèdit d’un possible pacte.
Durant la reunió, van ser inevitables les al•lusions a altres negociacions tancades o en curs en altres entitats. El referent per a la Intersindical-CSC continua sent el pacte tancat al Banco de Santander, que permet a l’entitat reduir costos conservant el còmput total d’hores de treball anual i que dóna validesa i vigència a la jornada continuada i la lliurança de tots els dissabtes. El Banc es va negar en rodó a acceptar l’acord del Santander com a punt de partida i va al•legar que per tal de mantenir la seva competitivitat havia de romandre alerta a la resta de moviments del sector, ja que, segons les seves pròpies paraules, no volen perdre pistonada comercial davant qualsevol entitat que faci el pas d’obrir a les tardes. En aquest sentit, l’empresa va fer menció a la negociació vigent al BBVA, en la qual, suposadament, s’estaria estrenyent el cercle al voltant de la possibilitat de tancar tots els dissabtes a canvi d’una tarda.
El problema, per ni tan sols tractar un possible acord a canvi d’una tarda, es troba en el fet que, d’entrada, resulta inviable acceptar la realització d’una tarda setmanal de cinc hores i mitja per recuperar cada dissabte durant el que ara considerem "període hivernal". El Banc dinamita, fins i tot, un possible apropament en aquest sentit advertint que no contempla la reducció de jornada en ni un sol minut. En el cas del BBVA, aquesta reducció de jornada ja es va dur a terme amb la fusió amb Argentària, moment a partir del qual tots els empleats de l’entitat van passar a treballar només un de cada dos dissabtes. En aquesta tessitura, els empleats del BBVA només han de recuperar un dissabte cada dues setmanes, i això, d’entrada, desbloqueja un possible acord a canvi d’una tarda setmanal.
A la Intersindical-CSC ens mantenim ferms en la posició de defensar la jornada continuada perquè considerem, com s’ha demostrat al cas del Santander, que és possible un acord beneficiós per a ambdues parts que no suposi la pèrdua del que sempre ha estat una de les senyes d’identitat del sector. Malgrat això, també volem ser especialment sensibles amb l'interès dels empleats en una qüestió que sempre ha inquietat la plantilla. Volem, més que mai, que el nostre posicionament sigui el del conjunt de la plantilla. Per aquesta raó, no tanquem la porta a cap possibilitat.
La propera reunió està prevista per al dia 16 d’octubre. Des de la Intersindical-CSC us mantindrem informats i alhora us convidem a què traslladeu als nostres delegats tots els vostres dubtes i inquietuds, així com també a què els manifesteu els vostres posicionaments.
dimarts, 6 / octubre / 2009
Ampliació de Garantia dels portàtils HP 125é aniversari
Bon dia a tothom,
Com tots sabeu, fa unes setmanes us varem consultar al voltant del portàtil HP rebut pels empleats amb motiu del 125é aniversari del banc. Aquesta consulta va tenir un allau de respostes, tant d’afiliats com de companys d’oficines i centres corporatius. Amb tota la informació rebuda, varem demanar una entrevista amb el Sr. Xavier Vela i es va presentar un informe amb les respostes rebudes i amb tota la documentació que es va poder trobar a la web referents als problemes que havien presentat aquest portàtils.
Unes setmanes després, ja hem tingut la confirmació per part de l’empresa de que HP ha decidit ampliar la garantía fins al 30 d’abril del 2010.
Properament l’empresa, mitjançant el Canal BS, ho comunicarà a tots els empleats.
Des de la secció sindical de la Intersindical-CSC volem agrair la col•laboració de tots vosaltres que ha donat les eines i els arguments necessaris a l’empresa per aconseguir aquest acord amb HP.
Us preguem la màxima difusió d’aquesta notícia al major nombre de companys.
Moltes gràcies a tots.
Com tots sabeu, fa unes setmanes us varem consultar al voltant del portàtil HP rebut pels empleats amb motiu del 125é aniversari del banc. Aquesta consulta va tenir un allau de respostes, tant d’afiliats com de companys d’oficines i centres corporatius. Amb tota la informació rebuda, varem demanar una entrevista amb el Sr. Xavier Vela i es va presentar un informe amb les respostes rebudes i amb tota la documentació que es va poder trobar a la web referents als problemes que havien presentat aquest portàtils.
Unes setmanes després, ja hem tingut la confirmació per part de l’empresa de que HP ha decidit ampliar la garantía fins al 30 d’abril del 2010.
Properament l’empresa, mitjançant el Canal BS, ho comunicarà a tots els empleats.
Des de la secció sindical de la Intersindical-CSC volem agrair la col•laboració de tots vosaltres que ha donat les eines i els arguments necessaris a l’empresa per aconseguir aquest acord amb HP.
Us preguem la màxima difusió d’aquesta notícia al major nombre de companys.
Moltes gràcies a tots.
dimarts, 29 / setembre / 2009
DISSABTES: LA GRAN OPORTUNITAT (PERDUDA?) DEL BANC
El passat dia 17 de setembre, empresa i sindicats es van reunir sense resultats, en una trobada per tractar el tema de la jornada i dissabtes. En aquell mateix moment, el Banc Santander, primer grup bancari espanyol i de la zona euro, ultimava detalls per acabar signant un acord amb la representació sindical per tancar tots els dissabtes de l'any.
En virtud de l'acord signat, els empleats del Santander mantindran la seva jornada intensiva perllongant-la mitja hora diària fins a les 15:30 de dilluns a divendres, tots els mesos de l'any a excepció de juliol i agost en què els divendres es mantindrà l'horari actual de 8:00 a 15:00. Els empleats assumeixen també el compliment d'una bossa de 25 hores addicionals anuals de dedicació, però sempre, com clarament queda manifestat en l'acord, a complir de la manera més convenient per a l’empresa i per als treballadors, dins d'un marc de flexibilitat horària que també és novetat i no admet malinterpretacions, tota vegada que aquesta flexibilitat horària queda sempre vinculada, en primer lloc, a la conciliació d'interessos d'empresa i treballadors i, en segon lloc, a un màxim d'hores de treball anual exactament igual al que ja tenim ara.
Aquest acord suposarà un estalvi aproximat de 17 milions d'euros per a l'entitat, tal com ella mateixa reconeix i, alhora, significa un avenç pel que fa a les possibilitats de conciliar vida professional i personal per als empleats, en un exemple clar de com és possible en ocasions assolir acords d'enorme benefici per a una de les parts, en aquest cas el Banc, que redundin al mateix temps en un benefici també per als treballadors. El Santander, doncs, es converteix en pioner implantant una mesura que segons revistes especialitzades hauran de seguir també la resta d'entitats, ja no com a concessió "social", sinó sobretot com a mesura imprescindible atenent a criteris econòmics.
El Santander, per tant, dóna "oficialment" la raó a tots aquells que sosteníem que la lliurança de dissabtes seria una mesura que no tan sols beneficiaria als treballadors sinó, i sobretot, a les pròpies entitats bancàries.
Resulta complicat avaluar quant de temps el Banc s'enrocarà en una postura que ara ja no sospitem, sinó que sabem, que és desastrosa econòmicament. El Banc sembla reticent a prendre per primera vegada en molts anys una mesura que podria "fer feliç tothom”. La nostra entitat, que en tot moment manifesta no haver demanat obrir negociacions per aquest tema, rendeix un autèntic homenatge al ridícul quan, primer, es posa en evidència afirmant que els dissabtes són comercialment rendibles... i, posteriorment, ratlla la comicitat proposant canviar la lliurança de dissabtes tot l'any per una tarda "llarga" o dues "curtes", anant contra el que ja ha establert la GRAN BANCA i potser pensant que els sindicats signaran aquí el que no han signat al Santander.
Amb la negociació de dissabtes, el Banc té una oportunitat històrica de segellar un acord del qual treuria un enorme benefici econòmic redundant també en un increment de benestar de la plantilla, amb l'afegit que fins i tot a aquestes altures, encara ens podria vendre el pacte com una concessió, com una mostra que l'empresa és "sensible" a les peticions dels empleats.
Tanmateix, de moment i a manca d'un moviment inesperat en la propera reunió fixada per al dia 1 d'octubre, els empleats del Sabadell deixarem el gaudi dels caps de setmana en família per als companys del Santander.
En virtud de l'acord signat, els empleats del Santander mantindran la seva jornada intensiva perllongant-la mitja hora diària fins a les 15:30 de dilluns a divendres, tots els mesos de l'any a excepció de juliol i agost en què els divendres es mantindrà l'horari actual de 8:00 a 15:00. Els empleats assumeixen també el compliment d'una bossa de 25 hores addicionals anuals de dedicació, però sempre, com clarament queda manifestat en l'acord, a complir de la manera més convenient per a l’empresa i per als treballadors, dins d'un marc de flexibilitat horària que també és novetat i no admet malinterpretacions, tota vegada que aquesta flexibilitat horària queda sempre vinculada, en primer lloc, a la conciliació d'interessos d'empresa i treballadors i, en segon lloc, a un màxim d'hores de treball anual exactament igual al que ja tenim ara.
Aquest acord suposarà un estalvi aproximat de 17 milions d'euros per a l'entitat, tal com ella mateixa reconeix i, alhora, significa un avenç pel que fa a les possibilitats de conciliar vida professional i personal per als empleats, en un exemple clar de com és possible en ocasions assolir acords d'enorme benefici per a una de les parts, en aquest cas el Banc, que redundin al mateix temps en un benefici també per als treballadors. El Santander, doncs, es converteix en pioner implantant una mesura que segons revistes especialitzades hauran de seguir també la resta d'entitats, ja no com a concessió "social", sinó sobretot com a mesura imprescindible atenent a criteris econòmics.
El Santander, per tant, dóna "oficialment" la raó a tots aquells que sosteníem que la lliurança de dissabtes seria una mesura que no tan sols beneficiaria als treballadors sinó, i sobretot, a les pròpies entitats bancàries.
Resulta complicat avaluar quant de temps el Banc s'enrocarà en una postura que ara ja no sospitem, sinó que sabem, que és desastrosa econòmicament. El Banc sembla reticent a prendre per primera vegada en molts anys una mesura que podria "fer feliç tothom”. La nostra entitat, que en tot moment manifesta no haver demanat obrir negociacions per aquest tema, rendeix un autèntic homenatge al ridícul quan, primer, es posa en evidència afirmant que els dissabtes són comercialment rendibles... i, posteriorment, ratlla la comicitat proposant canviar la lliurança de dissabtes tot l'any per una tarda "llarga" o dues "curtes", anant contra el que ja ha establert la GRAN BANCA i potser pensant que els sindicats signaran aquí el que no han signat al Santander.
Amb la negociació de dissabtes, el Banc té una oportunitat històrica de segellar un acord del qual treuria un enorme benefici econòmic redundant també en un increment de benestar de la plantilla, amb l'afegit que fins i tot a aquestes altures, encara ens podria vendre el pacte com una concessió, com una mostra que l'empresa és "sensible" a les peticions dels empleats.
Tanmateix, de moment i a manca d'un moviment inesperat en la propera reunió fixada per al dia 1 d'octubre, els empleats del Sabadell deixarem el gaudi dels caps de setmana en família per als companys del Santander.
dimecres, 16 / setembre / 2009
La Intersindical-CSC surt al carrer l’11 de setembre per reclamar un Estat propi
El passat divendres, la Intersindical-CSC va participar un any més a la Diada de Catalunya, aquesta vegada en un context de crisi que evidencia encara més clarament la necessitat de dotar el país d’un Estat que permeti construir un marc laboral i socioeconòmic propi i socialment just. Per aquest motiu, el manifest del sindicat receptava la sobirania nacional i la transformació social com a mesures per fer front a una crisi que ens afecta especialment com a Països Catalans i com a classe treballadora.
Per aquest motiu, la Intersindical-CSC muntà dues parades informatives a l’Arc del Triomf i al Fossar de les Moreres i realitzà a mig matí l’ofrena floral al monument de Rafael de Casanova. A la tarda, el sindicat nacional i de classe participà a la manifestació dins el bloc impulsat per Sobirania i Progrés, la Plataforma pel Dret de Decidir i Deu Mil en Xarxa per l'Autodeterminació, amb el lema “Som una Nació i volem un Estat Propi!”, el qual contribuí decisivament a fer de la mobilització d’enguany la més nombrosa de les últimes Diades. De fet, segons les entitats organitzadors, prop de 30.000 persones sortiren al carrer el passat 11 de setembre, una xifra que costa de recordar en convocatòries anteriors; però a la vegada cal destacar el fet que les consignes que protagonitzaren la manifestació també eren més marcadament sobiranistes, fruit de la constatació de la fi de la via autonomista i la necessitat d’impulsar un procés d’autodeterminació als Països Catalans. En clau laboral, les limitacions són evidents i tan sols cal observar com el present Estatut de Catalunya és incapaç d’avançar cap a un marc català de relacions laborals més enllà d’un limitat i enganyós traspàs de la gestió dels serveis d’Inspecció de Treball.
Un altre element que va marcar la Diada fou el referèndum que va tenir lloc dos dies més tard a Arenys de Munt, la primera consulta sobre la llibertat de Catalunya que s’ha realitzat fins ara, malgrat que se n’anuncien de noves per aviat. En aquest sentit, cal censurar les actituds de certes personalitats que, titllant l’acte com a “il·legal” o simplement com a “inútil”, pretenien prohibir o menystenir una consulta democràtica, local i no vinculant que, tanmateix, ataca els fonaments centralistes de l’Estat espanyol i reivindica la sobirania nacional del poble català. De la mateixa, es constata que, quan es convida la ciutadania a expressar-se lliurement i de forma cívica, el nombre de partidaris de l’Estat propi augmenta considerablement, motiu pel qual cal treballar perquè cada cop més pobles puguin opinar sobre el grau de sobirania dels Països Catalans i perquè, algun dia, aquesta consulta sigui vinculant.
L'hora del Sobiranisme
ISABEL PALLARÈS
La sentència del Tribunal Constitucional sobre la validesa de l’Estatut de Catalunya, sigui la que sigui, tancarà una etapa política al nostre país. No podem passar per alt aquest fet. Sigui com sigui la sentència, l’estat espanyol haurà deixat clar, per escrit i pel seu òrgan d’arbitratge més alt, el seu model d’articulació política. I també haurà expressat fins a quin punt, les nacions que avui integren aquest estat poden ser reconegudes.
En tot cas, pel poble català, no només la sentència sinó tot el procés de renovació estatutària iniciat el 2003, ha deixat en evidència que a través de la via autonomista Catalunya, ni cap dels altres territoris dels Països Catalans, no pot veure respectat el més elemental dret de la lliure determinació dels seus destins. L’esforç titànic que ha fet la societat catalana per tirar endavant una reforma constitucional per a augmentar tímidament les seves cotes d’autogovern i resoldre l’asfíxia econòmica, producte d’un injust sistema de finançament que ha acumulat un sagnant espoli fiscal, ha topat amb la constant incomprensió per part dels diversos actors de l’estat. Una incomprensió que, atiada desacomplexadament pels grans partits espanyols i pels seus grups mediàtics afins, ha estat convertida en animadversió cap a Catalunya i les seves aspiracions per a bona part de la població de l’estat. I això que tot el procés de reforma ha estat impulsat des del manteniment rigorós del marc institucional espanyol vigent.
Són molts els catalans que durant aquests darrers anys, amb la més bona voluntat, havien vist una oportunitat per a millorar i fer més justes les relacions entre Catalunya i Espanya. Són molts els catalans que, per afavorir aquesta entesa, van admetre sacrificar part de les legítimes aspiracions, a l’espera de l’esforç corresponent per part de l’estat. Però aquesta correspondència no s’ha produït. Tot al contrari. Durant aquests anys, sovint, la resposta al sacrifici català ha estat el menyspreu, la injúria i la mutilació de les legítimes aspiracions de la ciutadania.
Ara, doncs, només resta per tant una via: impulsar un procés autodeterminista que, partint de la suma de majories socials i polítiques, possibiliti una confrontació democràtica.
Tant la Intersindical-CSC, com moltes d’altres organitzacions i entitats del país, considerem des de fa temps que Espanya mai renunciarà al seu projecte monolític, sostingut sobre una única sobirania nacional (“la sobirania nacional resideix en el poble espanyol”; article 1.2 de la Constitució Espanyola) que és incapaç de reconèixer la diversitat nacional interna de l’estat. I creiem que aquest darrer procés de renovació estatutària ho ha deixat ben clar. Però també tenim clar que els sobiranistes tampoc renunciarem mai a la creació i posada en marxa d’una majoria social pel dret a l’autodeterminació del nostre país.
Davant d’aquest atzucac, considerem necessari treballar a favor d’un acord de mínims entre les forces polítiques i socials per a desenvolupar l’aplicació del dret a decidir del poble català. La unitat de les forces polítiques, entitats i organitzacions socials és la principal eina per a teixir aquesta majoria social a favor de la llibertat i de l’aprofundiment democràtic. Això sí, també tenim clar que no podem admetre i denunciarem als qui apel·lant a pretesos consensos vulguin utilitzar una suposada transversalitat per frustrar l’àmbit català de decisió.
Com a organització sindical ho sabem molt bé, transversalitat no significa dimissió d’objectius, tot al contrari. Nosaltres en la nostra feina diària tenim la pluralitat en el nostre DNA, sabem què és treballar per la cohesió, fem de persones amb identitats culturals, nacionals, lingüístiques molt distintes un capital actiu en un procés sobiranista que ha de tenir, des de el nostre punt de vista, la solidaritat i la justícia social com a eix fonamental.
Construir una nació és fer un projecte col·lectiu, integrador i il·lusionant. Per això el sobiranisme exigeix ambició en les propostes, rigor en la seva gestió, sense salts en el buit, buscar amb aproximacions successives una majoria plural, política i socialment, sobiranista. Cal cercar una major coherència entre doctrinal i factible, entre programa i gestió de govern. Cal abandonar la temptació de conduir el procés des d’un disseny elitista, perquè l’única garantia és una societat il·lusionada, motivada i mobilitzada.
I en aquesta mobilització és clau el paper dels agents socials. Per tant, per desenvolupar els reptes que ha d’encarar el nostre país, és indispensable, també, el reforç d'un nou model sindical que trenqui amb la lògica de la subordinació autonomista. Per això és necessari obrir una nova fase i reconstruir una praxi que abasti la negociació col·lectiva, el model de societat i la lluita sindical des de una perspectiva nacional.
Aquesta praxi conformarà, més enllà de les diferències ideològiques i cultures organitzatives, un pol sindical capaç de desenvolupar un paper propi i indispensable per articular una majoria social i nacional a favor del dret a decidir. Sense aquesta eina es poden fer volar coloms, però probablement sigui voler començar la casa per la teulada.
dimecres, 9 / setembre / 2009
11 de setembre: Davant la crisi, Estat propi i transformació social
Els darrers mesos, hem pogut constatar de forma clara els límits de la via autonomista i les mancances que aquesta presenta de cara a avançar cap a l’alliberament nacional dels Països Catalans. En aquest sentit, han estat especialment simptomàtiques algunes qüestions que, poc després de tancar en fals el debat sobre el nou Estatut, ens han reafirmat en els nostres posicionaments: per una banda, la incapacitat d’obtenir un sistema de finaçament que limiti significativament l’espoli fiscal i la dependència econòmica amb l’Estat espanyol, després de gairebé un any d’incompliment de terminis en la negociació; per altra banda, la impossibilitat d’avançar cap a un marc propi de relacions laborals, en aconseguir tan sols un traspàs de la gestió d’Inspecció de Treball, sense capacitat legislativa, com a tota millora en competències laborals prevista per l’Estatut; i, finalment, les dificultats afegides que la manca de recursos i competències han provocat a l’hora de fer front a l’actual crisi econòmica i social, que ha colpejat especialment les classes treballadores dels Països Catalans.
Aquesta incapacitat per desenvolupar-nos com a poble i gestionar les nostres pròpies eines i sobirania deriven del caràcter centralista dels estats espanyol i francès, que han estat incapaços d’acceptar la seva pluralitat nacional interna i de cedir la capacitat de decisió a la seva població i als països que la conformen. Igualment, aquestes estructures i l’opressió nacional que apliquen internament responen a uns interessos determinats de classe que tenen com a objectiu mantenir la unitat de mercat i de legislació laboral i econòmica neoliberal.
Davant d’aquesta situació, la resposta basada en perpetuar la política del peix al cove i un gradualisme permanent sense un objectiu clar es presenta erràtica i ja s’ha demostrat inútil. Per aquest motiu, des de la Intersindical-CSC apostem per resoldre aquest conflicte mitjançant l’exercici del dret a decidir i l’autodeterminació, amb el trasllat de la veu i la decisió als treballadors i treballadores i la cessió al poble de la sobirania que li pertany. En aquest procés, davant la impossibilitat d’edificar un projecte just i democràtic amb l’Estat espanyol, cal avançar decididament cap a la creació d’un estat català sobirà i social, cal acompanyar indestriablement el procés d’alliberament nacional amb el de transformació social, cal convertir les classes treballadores en protagonistes.
D’aquesta manera, en un moment que la crisi actual fa més visible les limitacions dels estats espanyol i francès i de l’actual model socioeconòmic, cal reforçar més que mai un sindicalisme nacional i de classe amb caràcter sociopolític i combatiu. És l’hora de refusar les vies mortes de l’autonomisme i el pactisme social encarregat de gestionar i institucionalitzar la precarietat. Ès el moment de contribuir a l’avenç del projecte nacional des dels centres de treball.
Com a classe treballadora i com a Països Catalans estem patint de forma agreujada una crisi que no hem provocat, ara ens toca construir l’alternativa!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
